L’Europa o la no Europa

Oliver Klein és professor de Ciència Política a la URV i regidor a l’Ajuntament de Cambrils.

Els esdeveniments cauen en comptagotes o s’acceleren segons la urgència. I és veritat que aquells que reflexionem sobre la qüestió sabem des de fa temps que les coses no van gaire bé per la Unió Europea. El Brexit, l’increment del populisme i dels euroescèptics al Vell Continent, la victòria de Macron o la resistència de Merkel, són només alguns clars exemples de cap on es mou el pèndol en cada moment determinant o crisi espontània que ens toca viure.

Més que mai tornen a dibuixar-se i recordar-se les subcultures europees, que mai havien deixat d’existir, però que a força d’invertir en “ciutadania europea” algú pensava que es podrien difuminar finalment: el centre europeu el segueix construint una possible entesa entre França i Alemanya, reforçada per altres països que puguin acompanyar una nova embranzida en el que sempre ha estat un procés amb avenços i retrocessos; els anglosaxons, més enllà del Canal de la Mànega, els més forts dels quals ja no hi són, deixen oberts els temes d’Escòcia, Irlanda, Gibraltar…; els escandinaus, cada vegada més allunyats i amb dinàmiques pròpies i concentrades en el seu espai més immediat; els europeus del sud, tan menyspreats (ens ho recordava no fa gaire el laborista protestant holandès Dijsselbloem) i ara, de sobte, convidats a la refundació; i el gran grup de països que va engreixar la Unió després de la Caiguda del Mur de Berlín, segurament de manera massa ràpida, els que quedaren durant massa temps a l’altra banda del ‘iron courtain’ en paraules de Winston Churchill, sobre els quals hem de reconèixer que ha existit un interès més estrictament econòmic que jurídic o democràtic.

Doncs no tot són diners, Europa! Hem de tornar a una reflexió molt inicial dels discursos de Salvador de Madariaga, Pablo de Azcárate, Robert Schuman o Jean Monet. Moltes vegades cal més esperit i convenciment per part dels qui porten el vaixell i conviden de manera poc convincent a què hi pugem de nou a un trajecte poc clar, o ens demanen de no pensar a baixar-hi a la propera escala! Existeixen moltes més coses interessants per als europeus en el seu conjunt que reduir-ho tot plegat a la moneda única que és l’Euro o la competitivitat de les empreses transnacionals de cada Estat que n’és membre a escala mundial.

No oblidem que les normes del joc sembla que hagin canviat, i gairebé sense adonar-se’n, o no se’n volien adonar, els que en tenien alguna responsabilitat de pilotatge: tornar a dibuixar fronteres, tornar al tancament i al discurs agressiu, ho estan imposant des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, des dels nacionalismes als nous feixismes, de diferent signe, que van mostrant el seu cap cada vegada amb més orgull. Diuen que ser europeista resulta estar a favor de la mundialització i de la globalització, i que això pot ser dolent pels habitants de cada país, perquè no se’n beneficien directament i tot s’ho queden les elits extractives. Que potser tenen raó? Que potser podem tenir arguments intel·lectualment superiors per construir una resposta satisfactòria per aquells qui gosarien apostar per ‘més Europa’, dient totes les veritats, i corregint allò que darrerament s’ha estat fent malament? Som-hi, perquè si no serà massa tard.

Oliver Klein Bosquet

Professor de Ciència Política a la URV i regidor a l’Ajuntament de Cambrils