“Un altra economia col·laborativa és possible?”

Des de la crisi econòmica de 2008, vivim una època d’enorme incertesa econòmica, social i mediambiental on s’estan produint grans transformacions en les conductes dels individus. Les perspectives econòmiques i laborals són incertes i la desconfiança en el sistema polític s’ha apoderat dels consumidors a nivell mundial. Tot això ha donat lloc a un fenomen de solidaritat social i associacionisme ciutadà, que busca reivindicar drets socials i reinventar el sistema.

L’auge de l’economia col.laborativa també és fruit d’un cert canvi de valors d’acord amb els quals perd importància la propietat dels béns preferint-se a canvi la possibilitat d’utilització del servei que aquests béns proporcionen. Aquest canvi de valors es produeix en gran mesura a causa de que la crisi econòmica ha provocat una disminució en la renda disponible dels individus i és més difícil accedir al crèdit.

Amb l’expressió “economia col.laborativa” es fa referència als nous sistemes de producció i consum de béns i serveis sorgits a principis d’aquest segle gràcies a les possibilitats ofertes pels avenços de la tecnologia de la informació per intercanviar i compartir aquests béns i serveis, que permeten reduir les asimetries informatives i els costos de transacció que afecten a aquestes activitats, alhora que permeten incrementar l’escala en què es duen a terme i realitzar-les de forma diferent a la tradicional. Es basa en xarxes d’individus i comunitats interconnectades, en oposició a les institucions centralitzades, que estan transformant la forma de produir, de consumir, de finançar i de prestar.

Les realitats que inclou l’economia col.laborativa han rebut diverses denominacions al llarg dels anys i totes elles coexisteixen en l’actualitat. El terme originàriament emprat per descriure el fenomen va ser el de “consum col·laboratiu”, però va resultar insuficient per ser l’economia col·laborativa alguna cosa més que consum. També és freqüent el terme “economia d’iguals”, que s’aplica a plataformes que vinculen a particulars basades en la confiança entre ells, que faciliten tant compartir com la compravenda directa de productes i serveis. L’expressió que ha adquirit més popularitat és la de “economia d’ús compartit” o “economia del compartir” (sharing economy), que es basa en compartir béns infrautilitzats pels seus propietaris, com espais, eines o objectes, per obtenir beneficis monetaris o no monetaris.

En aquest article farem servir l’expressió “economia col.laborativa” que, entenem, inclou totes les anteriors i que és la que ha assumit la Unió Europea i la nostra Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència.

Els trets distintius de l’economia col.laborativa són el necessari ús d’internet, la interconnexió en xarxa de persones i/o actius, l’accés a l’ús d’actius tangibles i intangibles desaprofitats, l’assoliment d’interaccions significatives i la confiança i el caràcter obert, inclusiu i global

Com a activitats bàsiques de l’economia col·laborativa s’assenyalen el consum, la producció i l’aprenentatge col·laboratius i les finances i la governança col·laboratives.

Quins són els avantatges i els inconvenients de l’economia col·laborativa? Quant als avantatges s’assenyalen l’optimització dels recursos disponibles, ja que la reutilització i els serveis compartits contribueixen a la cura i sostenibilitat dels entorns; l’estalvi, la major oferta per als consumidors; els beneficis mediambientals i el desenvolupament d’una xarxa de microemprenedors que poden beneficiar-se d’aquest tipus d’iniciatives.

Pel que fa referència als inconvenients, s’assenyalen la manca de regulació i la competència deslleial; l’absència de regulació concreta fa que no hi hagi igualtat de condicions entre els sectors tradicionals i les noves plataformes d’economia col.laborativa; desprotecció del consumidor, a l’existir falta de regulació fa que quan es produeixen abusos els consumidors estiguin indefensos davant aquestes plataformes d’economia col.laborativa; monopolis, encara que aquestes plataformes poden ser beneficioses a nivell individual o per a petites comunitats, també poden generar monopolis en què el benefici que abans percebien molts ara només quedi en mans d’un; l’exclusivitat de les dades, en el sentit que si les empreses que generen big data sobre una població i les empreses d’economia col.laborativa són algunes de les que més pes tindran en el futur, les administracions públiques podrien veures sense la informació necessària per a realitzar una administració eficient. Finalment, s’assenyala que resulta difícil per als usuaris d’aquestes plataformes conèixer totes les funcions i prestacions que se’ls faciliten, ja que aquestes creixen a gran velocitat i és difícil estar al dia de totes les noves que van sorgint i de les que ens podem beneficiar.

Nombrosos estudis apunten ja que l’economia col.laborativa té poc d’aquest adjectiu, arribant a parlar-se de “capitalisme de plataforma”, ja que tals plataformes no comparteixen ni la propietat ni els beneficis amb els usuaris que, de fet, són els que generen valor dins d’elles. Sorgeix així, en contraposició, un nou moviment que pretén tornar a l’arrel de l’adjectiu col·laboratiu i donar lloc a plataformes en què la propietat, el benefici i la responsabilitat siguin realment distribuïts. És el cas del cooperativisme de plataforma, és a dir, de les plataformes propietat dels usuaris que proporcionen recursos que les fan funcionar, ja sigui en forma de treball o de béns o com a consumidors d’un producte o servei, que es governen de forma democràtica i distribuïda i que fins i tot arriben a repartir els beneficis entre els seus copropietaris productors-consumidors. És l’extensió dels fonaments de les cooperatives a les plataformes col·laboratives.

El Parlament Europeu, per la seva banda, assenyala que la Unió Europea ha d’aprofitar els beneficis de l’economia col.laborativa, la qual no s’ha de veure com una amenaça per a l’economia tradicional, però demana normes clares pel que fa a la necessària protecció dels consumidors, el respecte als drets laborals, el compliment de les obligacions fiscals, el règim de responsabilitat de les plataformes col·laboratives i una competència justa. I demana normes que contribueixin a promoure-la, en comptes de restringir-la.

Lluís Carreras Roig
Professor Economia de la URV

 

Artícle publicat al Diari de Tarragona el 8 de desembre de 2017.

L’oficina Europe Direct Tarragona particia en una jornada sobre economia col·laborativa el dimecres 13 de desembre, clica aquí per a més informació.

“La formació professional, una clau d’oportunitats i de cohesió social”

Francesc Roca

Francesc Roca és conseller d’Educació, Ocupació i Desenvolupament Econòmic de l’Ajuntament de Tarragona

La Setmana Europea  de la Formació Professional del 20 al 24 de novembre és una iniciativa de la Comissió Europea que té com objectiu fer més atractiva la formació professional  i ressaltar exemples d’excel·lència i qualitat. És un moment per compartir: pràctiques docents innovadores, programes de formació professional d’èxit que fomentin el aprenentatge professional, les millores de les competències, el reciclatge professional , les relaciones escola –empresa. I és una oportunitat per conèixer les estratègies europees en matèria de formació professional.

Davant l’actual situació econòmica, la Unió Europea ha rellançat l’estratègia de Lisboa cap a un nou horitzó per a l’any 2020 amb l’objectiu d’aconseguir un creixement intel·ligent, sostenible i integrador. Per a aconseguir-ho, són cabdals les actuacions que es determinen en relació a la formació i aprenentatge al llarg de la vida.

Més en concret, en el paper que la educació i formació han de jugar en la consecució dels objectius 2020, el Consell Europeu destaca que cal reforçar les oportunitats d’aprenentatge permanent per a tothom i en tots els nivells de l’educació i la formació, millorant en especial l’atractiu i l’adequació de la Formació Professional, i  augmentant la participació en l’aprenentatge dels joves i adults que s’enfronten a dificultats excepcionals per a accedir al mercat laboral.

Així mateix, destaca la necessitat de millorar la determinació de les necessitats en matèria de formació, incrementar la seva adequació al mercat laboral, facilitar l’accés a la formació permanent, a l’orientació, i garantir la transició entre el món de la formació i el de l’ocupació.

Segons estudis de l’OCDE, dos terços de l’ocupació que es generi fins al 2020 estarà relacionada amb categories professionals de tècniques vinculades a la Formació Professional.

Unes altres dades  publicades són les de  l’oficina d’estadística europea, Eurostat, què amb motiu del Dia internacional de la Joventut indiquen que els joves d’entre 20 i 24 anys que ni estudien ni treballen, s’han incrementat en els últims 10 anys i han passat de representar el 13,2% del 2006 al 22,2% a finals del 2015. En el conjunt de la Unió Europea (UE) aquest percentatge és del 17,3%.

El nombre joves que ni estudien ni treballen ha crescut a Espanya els últims nou anys el 9%. Espanya és el tercer país de la Unió Europea on més creix aquest col·lectiu, segons Eurostat. En el cas contrari hi ha Alemanya, el país on més ha disminuït la taxa que des del 2006 ha estat d’un 5,9%, seguit de Bulgària (5,3%), Suècia (3,4%), República Txeca (2,9%) i Polònia (2,8%).

En aquest marc 2020, la formació professional ha de respondre, tant a les necessitats de formació inicial, com a les necessitats de qualificació i requalificació de les persones per tal de facilitar la formació al llarg de la vida i donar a la societat una resposta de professionalització dinàmica i ajustada a les demandes socials i econòmiques de cada moment i de cada sector.

Aquesta nova perspectiva sobre la formació professional haurà de conduir a canviar l’estructura de la població activa del nostre país, caracteritzada per un elevat nombre de persones sense cap qualificació o sense qualificació reconeguda i un nombre insuficient de persones titulades en formació professional.

Un canvi en aquesta estructura afavorirà que hi hagi més persones formades i amb millor qualificació a fi i efecte d’afavorir la seva inserció, reinserció o progressió laboral, alhora que estimularà el foment de la iniciativa empresarial i augmentarà la competitivitat intel·ligent i sostenible de les nostres empreses.

Per a la consecució d’aquests objectius, l’actual formació professional ha de continuar impulsant enfocaments de formació oberts i flexibles que permetin als ciutadans definir la seva trajectòria individual.

A Catalunya, en els darrers anys s’ha impulsat  la definició i la posada en marxa d’un nou model que ja ha obert  la via per a començar una transformació de la formació professional com un projecte de país.

Tot i l’esforç fet, cal que s’avaluïn els resultats i no es perdin de vista els següents principis rectors alienats amb la missió d’una formació professional de present i de futur:

La innovació, per aportar noves perspectives per afrontar els reptes de futur i adaptar-se permanentment a les necessitats sectorials i territorials del sistema productiu.

La integració, per que tot el sistema de formació comparteixi una mateixa estratègia i uns objectius comuns.

La qualitat, un sistema de formació orientat a respondre tant a les necessitats de desenvolupament econòmic com a les de qualificació de les persones al llarg de la vida.

L’articulació, per a consolidar la coherència de tot el sistema facilitant les passarel·les amb l’educació general i amb l’ocupació.

L’accessibilitat, per a totes les persones al sistema de formació professional, el qual ha de formar part de l’espai europeu de formació i qualificació.

La flexibilitat, per adaptar-se a les necessitats de les empreses i les persones al llarg de la vida.

La participació activa de les empreses i dels agents socials, per a respondre a les seves necessitats i contribuir així a millorar la competitivitat de l’economia catalana.

La coresponsabilitat dels departaments de la Generalitat de Catalunya, de l’administració local i dels agents econòmics i socials.

En definitiva, un model que impulsi i estengui una cultura de formació permanent al llarg de la vida, i que contribueixi al prestigi de la formació professional en la societat i en les empreses. Un model de formació professional a on “tothom guanya”, on la col·laboració i la responsabilitat compartida és avui i demà necessària.

Francesc Roca
Conseller d’Educació, Ocupació i Desenvolupament Econòmic
Ajuntament de Tarragona

La “revolució Erasmus”: cultura i identitat europea

Ferran Tarradellas i Espuny, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Article publicat al “Diari de Tarragona”

“L’Erasmus hauria de ser obligatori. No només per estudiants, també per taxistes, electricistes i d’altres treballadors”. La idea, tan agosarada com suggeridora, la va llançar l’escriptor i semiòleg Umberto Eco l’any 2012, en una trobada d’alcaldes europeus. Eco sostenia que el programa de mobilitat que la UE va llançar fa trenta anys ha suposat una veritable revolució i ha ajudat, més que cap altra iniciativa, a configurar una identitat europea. “És la cultura, i no la guerra, el que fonamenta la identitat europea”, va deixar escrit.

L’Erasmus és, sens dubte, un dels programes més coneguts i millor valorats de la Unió Europea. Va començar el 1987 com un programa d’intercanvi universitari amb la participació d’11 països i poc més de tres mil estudiants que, per primer cop, accedien a l’experiència de completar els seus estudis a l’estranger. Avui són 33 països (els 28 Estats membres de la UE més Turquia, l’Antiga República Iugoslava de Macedònia, Noruega, Islàndia i Liechtenstein) i més de 600.000 persones l’any que hi participen. A més, assumint -si més no parcialment- la idea d’Umberto Eco d’ampliar l’Erasmus perquè se’n pugui beneficiar més gent, des de 2014 Erasmus s’ha convertit en Erasmus + i s’adreça no només a persones que cursin estudis universitaris sinó també a estudiants d’altres nivells d’educació, a professors, a aprenents, treballadors en pràctiques i voluntaris.

Aquest 2017, any en què celebrem el 30è aniversari, s’ha arribat a la xifra de 9 milions de beneficiaris del programa Erasmus. Nou milions de persones que han accedit a l’experiència d’estudiar, treballar, formar-se o participar en projecte de voluntariat en un altre país. Nou milions de vides que han eixamplat els seus horitzons i s’han acostat a d’altres llengües i cultures. Nou milions d’europeus que han adquirit una formació, unes habilitats i un bagatge que els preparen millor per al futur i que ajuden a bastir, de retruc, una societat més plural i més oberta. Només cal parlar amb antics estudiants Erasmus per copsar el potencial d’una experiència capaç de marcar un abans i un després en les vides de molts joves.

Al llarg d’aquest any, des de la Representació a Barcelona hem anat recollit els testimonis de persones, algunes conegudes, d’altres anònimes, que ens han explicat el que va significar per a ells viure i estudiar en un altre país de la UE. Des dels cantants David Carabén, de Mishima; Joan Enric Barceló, d’Els Amics de les Arts, i Anna Roig, d’Anna Roig i l’ombre de ton chien, fins a la periodista Ariadna Oltra, el psicòleg Rafael Santandreu o l’actriu i directora de cinema Elena Martín. Tots ells han participat en un Erasmus i tots coincideixen que l’experiència els ha marcat, tan professionalment com personalment.

El vicepresident de la Comissió Europea, Jyrki Kateinen, ell mateix ex-estudiant Erasmus, deia també amb motiu del 30è aniversari que “la mobilitat amplia els nostres horitzons i ens fa més forts”. La frase és vàlida per a les persones que participen en l’Erasmus, individualment, però s’aplica també, i sobretot, a la societat europea en conjunt, que s’enforteix gràcies a aquests intercanvis.

L’Erasmus + té un pressupost de 14.700 milions d’euros entre 2014 i 2020 i la voluntat de la Comissió Europea és no només mantenir, sinó seguir augmentant els recursos i l’abast d’aquest programa. “Cada euro que invertim en Erasmus + és una inversió per al futur; el futur d’una persona jove i de la nostra idea d’Europa”, ha dit el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. El president de la Comissió també ha deixat clar que el 30è aniversari d’Erasmus és una bona ocasió per fer balanç dels èxits d’aquest programa, però també és el moment de començar a preparar el que ha de ser a partir de 2020. “Ara que celebrem els nou milions de participants al programa, ens hem d’assegurar que som nou vegades més ambiciosos amb el seu futur”.

Una de les iniciatives que la Comissió ha posat en marxa per començar a preparar el futur del programa és la plataforma Erasmus + Generation Online Meeting Point. Es tracta d’una pàgina web que ofereix als joves i a organitzacions i entitats l’oportunitat de participar en debats amb experts en temes de joventut, educació i formació. Els participants poden proposar temes, identificar problemes i presentar solucions. Perquè tot i que potser no arribem, com somniava Eco, a fer anar d’Erasmus tots i cadascun dels europeus; si que voldríem que l’experiència estigui a l’abast del màxim de ciutadans possible i que tots aquells que desitgin estudiar o formar-se en un altre país de la UE trobin les facilitats per fer-ho.

L’Europa o la no Europa

Oliver Klein és professor de Ciència Política a la URV i regidor a l’Ajuntament de Cambrils.

Els esdeveniments cauen en comptagotes o s’acceleren segons la urgència. I és veritat que aquells que reflexionem sobre la qüestió sabem des de fa temps que les coses no van gaire bé per la Unió Europea. El Brexit, l’increment del populisme i dels euroescèptics al Vell Continent, la victòria de Macron o la resistència de Merkel, són només alguns clars exemples de cap on es mou el pèndol en cada moment determinant o crisi espontània que ens toca viure.

Més que mai tornen a dibuixar-se i recordar-se les subcultures europees, que mai havien deixat d’existir, però que a força d’invertir en “ciutadania europea” algú pensava que es podrien difuminar finalment: el centre europeu el segueix construint una possible entesa entre França i Alemanya, reforçada per altres països que puguin acompanyar una nova embranzida en el que sempre ha estat un procés amb avenços i retrocessos; els anglosaxons, més enllà del Canal de la Mànega, els més forts dels quals ja no hi són, deixen oberts els temes d’Escòcia, Irlanda, Gibraltar…; els escandinaus, cada vegada més allunyats i amb dinàmiques pròpies i concentrades en el seu espai més immediat; els europeus del sud, tan menyspreats (ens ho recordava no fa gaire el laborista protestant holandès Dijsselbloem) i ara, de sobte, convidats a la refundació; i el gran grup de països que va engreixar la Unió després de la Caiguda del Mur de Berlín, segurament de manera massa ràpida, els que quedaren durant massa temps a l’altra banda del ‘iron courtain’ en paraules de Winston Churchill, sobre els quals hem de reconèixer que ha existit un interès més estrictament econòmic que jurídic o democràtic.

Doncs no tot són diners, Europa! Hem de tornar a una reflexió molt inicial dels discursos de Salvador de Madariaga, Pablo de Azcárate, Robert Schuman o Jean Monet. Moltes vegades cal més esperit i convenciment per part dels qui porten el vaixell i conviden de manera poc convincent a què hi pugem de nou a un trajecte poc clar, o ens demanen de no pensar a baixar-hi a la propera escala! Existeixen moltes més coses interessants per als europeus en el seu conjunt que reduir-ho tot plegat a la moneda única que és l’Euro o la competitivitat de les empreses transnacionals de cada Estat que n’és membre a escala mundial.

No oblidem que les normes del joc sembla que hagin canviat, i gairebé sense adonar-se’n, o no se’n volien adonar, els que en tenien alguna responsabilitat de pilotatge: tornar a dibuixar fronteres, tornar al tancament i al discurs agressiu, ho estan imposant des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, des dels nacionalismes als nous feixismes, de diferent signe, que van mostrant el seu cap cada vegada amb més orgull. Diuen que ser europeista resulta estar a favor de la mundialització i de la globalització, i que això pot ser dolent pels habitants de cada país, perquè no se’n beneficien directament i tot s’ho queden les elits extractives. Que potser tenen raó? Que potser podem tenir arguments intel·lectualment superiors per construir una resposta satisfactòria per aquells qui gosarien apostar per ‘més Europa’, dient totes les veritats, i corregint allò que darrerament s’ha estat fent malament? Som-hi, perquè si no serà massa tard.

Oliver Klein Bosquet

Professor de Ciència Política a la URV i regidor a l’Ajuntament de Cambrils

Benvinguts al gran debat sobre el futur d’Europa

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

A diferència de la majoria dels himnes nacionals, l’himne d’Europa no és una cançó de guerra. És l’Himne de l’Alegria, una melodia de Beethoven que posa música a uns versos del poeta alemany Friedrich Schiller. En alemany, per cert, les paraules ‘pau’ i ‘alegria’ s’assemblen força (‘frieden’ i ‘freude’) la qual cosa em fa pensar que el nostre himne és una celebració de l’alegria de la pau. L’alegria d’haver canviat l’odi per la solidaritat, la ruïna per la prosperitat, la guerra per la pau. El 9 de maig, Dia d’Europa, és una bona ocasió per recordar-ho, especialment aquest any que celebrem el 60è aniversari de la signatura dels Tractats de Roma, l’acta de naixement de l’actual UE.

Fa seixanta anys els sis països fundadors de la UE van relegar els fantasmes del passat i van assentar les bases d’un projecte que no només va permetre reconstruir i portar la pau a un continent arrasat després d’un conflicte de dimensions tràgiques sinó que, al llarg dels anys, ha creat un espai de lliure circulació de persones, un mercat únic, una moneda comuna, un tribunal de justícia, un espai europeu d’educació, un Consell Europeu de Recerca que dóna suport a investigadors excel·lents i atrau talent… I allò que va començar amb sis països s’ha ampliat, ha consolidat la democràcia i ha aconseguit reunificar el continent.

Però si els èxits d’aquests 60 anys de projecte europeu són evidents, també ho és el fet que Europa afronta un conjunt de crisis simultànies que l’obliguen a replantejar-se el futur. Just quan la recuperació de la crisi econòmica es començava a sentir la Unió s’ha vist desbordada per un seguit de reptes majúsculs: la guerra de Síria i la crisi de refugiats, el Brèxit, les tensions amb Rússia, el terrorisme…

És el moment de buscar noves respostes a una pregunta que ens ha acompanyat sempre: quina és la pròxima etapa? Ningú pot donar una resposta única, perquè Europa no es pot governar a través de decrets ni dirigir des d’una ‘torre de marfil’. Com ha dit el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, “Europa no és Brussel·les, ni les seves institucions… Europa és al cor de la gent, és el sentiment que compartim un destí comú”. Per això, la qüestió sobre el futur d’Europa s’ha de sotmetre a la ciutadania.

Fa temps que participo, arreu de Catalunya, en el que anomenem ‘Diàlegs ciutadans’ i que són ni més ni menys que trobades amb la gent. Trobades per parlar amb els ciutadans i escoltar quines són les seves preocupacions, idees, queixes i inquietuds. En aquestes visites em reuneixo també amb representants d’ajuntaments, petits empresaris, estudiants… He fet més d’una trentena d’aquests diàlegs i la pregunta clau és la mateixa: quina Europa voleu?

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va presentar al març un llibre blanc amb cinc possibles escenaris de futur per a la Unió Europea i va obrir el gran debat sobre el futur de la Unió. Ha de ser un debat obert, sense tabús, catastrofismes ni utopies. Un debat sincer i aprofundit sobre què volem que sigui la nostra unió.

Fa seixanta anys Europa va aconseguir el que semblava inabastable: convertir una successió infinita de guerres i destrucció en un llarg període de pau i prosperitat. Però aquesta Europa no és una realitat immutable. Per celebrar el Dia d’Europa, us convido a participar en aquest debat: parleu, opineu, feu-vos sentir! Europa sempre ha estat una elecció i avui ho segueix essent. I la darrera paraula l’han de tenir els ciutadans.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Municipis oberts a Europa i al món

Xavier Ferrer és el president del CCME.

Estem en un món canviant, ple d’incerteses i amb dificultats d’albirar un futur clar. Els equilibris polítics es desestabilitzen i donen pas a més actors i a conflictes en diferents àrees del planeta, la solució dels quals és complexa. En el pla econòmic, les coses passen molt de pressa i, propiciat per les noves tecnologies, assistim a una revolució que està canviant les relacions econòmiques, amb empreses que tenen més poder que molts estats i amb incidència important en el mercat de treball. I tot això afecta l’escenari social, que esdevé més inestable, amb importants migracions de caràcter econòmic i també polític, que alteren la cohesió social a les àrees afectades.

A més, Europa travessa per dificultats en l’àmbit econòmic, amb una crisi encara no superada, i en el pla polític ens trobem amb una crisi d’identitat europea propiciada per la dificultat de gestionar l’economia i la immigració, especialment el drama dels refugiats que ha abocat alguns governs europeus a tancar-se i partits polítics a apostar per l’anti europeisme i la xenofòbia. Tot plegat, ha generat un estat de la qüestió que ha propiciat descontentament vers la UE i, en part, ha provocat el Brexit i, en el pla internacional, l’elecció de Trump, i que prediu dificultats en l’escenari immediat del 2017 si no revertim la situació explicant a la ciutadania les virtuts i avantatges d’una Europa unida i democràtica. És per això que, des del municipalisme, s’ha d’apostar per Europa i fer saber les virtuts i avantatges que la UE ofereix a la ciutadania, naturalment millorant-ne el que calgui. Per això ens convé que els municipis, que és la institució més propera a la ciutadania, siguin oberts i actius a la realitat més propera, però també a Europa i al món. La internacionalització de les ciutats i els territoris ja és un fet i una necessitat, i cal ser-ne protagonistes directes.

D’aquesta dimensió estratègica internacional de les ciutats i dels territoris en parlarem el pròxim dia 3 de maig a Tarragona, en una jornada amb experts i casos d’èxit i bones pràctiques de municipis i territoris que ja han assumit aquest rol.

L’actual viabilitat del projecte europeu i la inevitable projecció internacional del món local es necessiten per oferir a la seva ciutadania un espai de cohesió, solidari, innovador i de progrés que ens garanteixi una estabilitat política, social i econòmica d’acord amb els valors de l’ètica, la pau i la seguretat.

Xavier Ferrer

President del Consell Català del Moviment Europeu (CCME)

La Unió Europea està de celebració

Malina Gaianu

Malina E. Gaianu és estudiant de Dret a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV i representat de la Filial espanyola en la Lliga d’estudiants romanesos a l’estranger (LSRS).

El 2017 és un any de celebració pel bloc europeu. Per començar, perquè es compleix el 60è aniversari del Tractat de Roma, que ha donat lloc al que coneixem avui dia com la Unió Europea. Segonament, perquè el programa Erasmus (actualment Erasmus+) compleix el seu 30è aniversari des que es va implementar. I en darrer lloc, perquè l’1 de gener de 2017 es va celebrar el 10è aniversari de l’adhesió de Romania a la Unió Europea (UE).

Ja ha passat una dècada d’aquest fet i Romania (igual que els altres Estats membres de la UE) compta amb representants en totes les institucions europees i els seus ciutadans gaudeixen dels drets que li atorga la ciutadania europea. Així mateix, el romanès s’ha convertit en llengua oficial de la Unió.

No obstant això, les relacions Romania-UE van començar a principis dels anys 90 amb la firma de l’Acord Europeu d’Associació. El 1995, Romania va sol·licitar la seva adhesió a la Unió Europea. Quatre anys més tard, es va decidir obrir les negociacions en el marc del Consell Europeu d’Hèlsinki, però aquestes no van començar fins al 2000. El Parlament Europeu, el 2005, va donar llum verda a l’adhesió de Romania (i també de Bulgària) i, posteriorment, la Comissió Europea va emetre un informe positiu respecte aquest fet. Finalment, el Consell Europeu va confirmar que Romania entraria a formar part de la UE a partir de l’1 de gener del 2007. Recordo fa deu anys quan la meva ciutat natal, Sibiu, es va vestir de gala per rebre el premi de Capital Cultural Europea sota el lema Ciutat de Cultura, ciutat de cultures.

Pels que encara no coneixen el meu país, aquest es localitza a l’est d’Europa, a unes tres hores amb avió des de Barcelona. Gràcies al romanès Henri Coanda –que va ser pioner en aerodinàmica i el constructor del primer avió de reacció del món–, ara podem utilitzar aquest mitjà de transport. La seva capital és Bucarest (està situada a la mateixa latitud que Venècia o Bordeus). Els Carpats travessen el centre del país (també es coneixen com els Alps de Transsilvània). Després de la novel·la de Bram Stoker Dràcula, publicada el 1897, Transsilvània es va associar a una zona de vampirs. El riu Danubi acaba el seu viatge –després de travessar vuit països– al Mar Negre, formant un dels aiguamolls amb més biodiversitat al món al Delta del Danubi.

Malina E. Gaianu

Estudiant de Dret a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV i representat de la Filial espanyola en la Lliga d’estudiants romanesos a l’estranger (LSRS)

Derecho de Asilo: investigación, estudio y análisis político, social y jurídico

Jorge Regidor és jurista i col·laborador d’Europe Direct Tarragona.

El derecho de asilo es un derecho humano reconocible y de obligatorio cumplimiento para todos los Estados que estén obligados en la medida que tengan firmados Convenios Internacionales sobre la materia. Es uno de los derechos humanos más antiguos de la humanidad, ya que desde la edad media se produjeron numerosas oleadas de perseguidos por motivos religiosos o territoriales.

Da lugar al principio de inmunidad, por la cuál una persona deber ser siempre respetada y no violentada. Debe definirse como una protección que presta un Estado en su territorio a personas que no son nacionales suyos y que llegan a él perseguidas por motivos políticos u de otra índole, y que se hallan en situación de grave peligro individual en el Estado de procedencia o, en términos de derecho internacional, Estado perseguidor.

En definitiva, un refugiado es una persona que se ha visto abocada a llevar a cabo un desplazamiento forzoso de su país por haber sufrido graves violaciones de derechos humanos debido a la descomposición de las instituciones democráticas, la proliferación de agentes no estatales perseguidores, la diversidad de diferentes formas de criminalidad, problemas económicos, conflictos bélicos y otras e infinidades formas de persecución y de violación sistemática de los derechos humanos.

A nivel normativo, la regulación genérica del derecho de asilo se halla en el Art. 14 de la DUDH “en caso de persecución, toda persona tiene derecho a buscar asilo y a disfrutar de él, en cualquier país. Este derecho no podrá ser invocado contra una acción judicial realmente originada por delitos comunes o por actos opuestos a los propósitos y principios de las Naciones Unidas”.

La problemática de los refugiados en guerras y conflictos de África, más conocidos como refugiados en masa, los desplazados por terrorismo, el caso de los refugiados haitianos en las costas de Alta mar en los EEUU, el desastre humanitario que significó en conflicto de la ex-Yugoslavia, los kurdos, los refugiados palestinos con apoyo jurídico de la UNRWA (oficina de socorro para la ayuda de Palestina), los casos de refugiados medioambientales debido al cambio climático o los últimos refugiados en Italia de Libia y Túnez y los actuales refugiados que provienen de Siria son muchos de los diferentes casos que existen a nivel mundial.

Desde los gobiernos actuales se debe fomentar la política de asilo desde la perspectiva de facilitar, promover y ayudar al interesado a solicitar sin temor una petición de y reforzar ante los gobiernos las garantías de asistencia jurídica gratuita en el acceso al procedimiento y durante el mismo.

Jorge Regidor Sánchez

Jurista, col·laborador d’Europe Direct Tarragona

Europe Direct Tarragona, més a prop teu

Malina Gaianu

Malina Gaianu durant la xerrada realitzada a l’escola El Miracle de Tarragona.

Com a estudiant de pràctiques al centre d’informació Europe Direct Tarragona he tingut l’oportunitat de viure, des de dins, el desenvolupament d’una de les seves tasques més importants, apropar Europa a la ciutadania. En aquest cas, els beneficiats han estat els alumnes de 6è de primària de l’escola El Miracle de Tarragona.

L’objectiu de la xerrada ha estat explicar els orígens de la Unió Europea i la importància de la seva creació per a la convivència i la pau entre els Estats membres. Així mateix s’ha destacat la celebració del 60è aniversari del Tractat de Roma, que va assentar les bases del que es coneix avui dia com la UE.

Finalment, s’ha volgut donar a conèixer els valors i símbols que representen la Unió i convertir els alumnes en representants d’aquesta perquè transmetin l’après als seus familiars i amics, ja que en un futur seran ells els qui perfilaran el camí de la Unió Europea. Però sempre tenint en compte el que ja hem construït, una Unió que fomenta la cooperació pacífica, el respecte de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, la tolerància i la solidaritat entre els diferents Estats europeus.

Cal destacar que l’interès i les ganes que han aportat els alumnes en relació a  aquesta activitat, ha fet possible l’assoliment amb èxit dels objectius establerts al principi d’aquesta.

Malina E. Gaianu

Estudiant de Ciències Jurídiques de la URV