Igualtat i ciutadania: reptes per a la Unió Europea

Inma Pastor és directora de l’Observatori de la Igualtat de la URV.

Celebrar, de nou i cada any, el dia 8 de març per reclamar igualtat entre homes i dones pot semblar, per a moltes persones, una celebració irrellevant i una reiteració. I potser tenen raó: fa més de 20 anys que les Nacions Unides, a la quarta Conferència Mundial sobre les Dones a Beijing, van acordar la manera com calia superar les desigualtats, el “mainstreaming” de gènere; recorden el concepte? I fa també poc més o menys els mateixos anys, que la Unió Europea, amb l’aprovació del Tractat d’Amsterdam, va fer seu el principi d’igualtat entre homes i dones com un objectiu en l’execució de totes les polítiques. Des d’aquell moment han estat diverses les iniciatives polítiques, públiques i institucionals, però també del sector privat, d’empreses i organitzacions, que s’han sumat a la idea que la igualtat és un dret i, incorporar dones, una bona estratègia pel creixement. Tanmateix, la vida quotidiana ens mostra realitats diferents per homes i dones, o almenys per la majoria. Són molts els exemples que podríem posar per mostrar-ho: la menor participació de les dones en representació política, menor accés de les dones a càrrecs de poder i decisió, més atur i salaris més baixos també per elles… Podríem, també, referir-nos a la realitat d’altres països on la situació de les dones és encara pitjor: on la igualtat ni tan sols està reconeguda en la legislació, països on les dones reben prohibicions directes que limiten enormement la seva vida, països on la violència masclista és una pandèmia… Totes aquestes realitats les podem quantificar i reflectir en xifres. De fet, avui en dia tenim xifres per mesurar i quantificar tota –o gairebé tota– la realitat.

Tanmateix, en moltes ocasions, aquest esforç d’objectivar la desigualtat no aconsegueix canviar la realitat de manera contundent. Perquè això és el que necessitem les dones: un canvi profund en les mentalitats, un canvi contundent en l’organització de la societat, una transformació radical dels estereotips i rols que assignem a les dones i als homes i que ens col·loquen, sistemàticament, com un grup qüestionable, criticable, millorable. Les dones que es dediquen a la política viuen en primera pell aquestes crítiques quan són objecte de burles per la seva manera de vestir o quan són menyspreades les seves opinions; però també les noies joves –molt joves diria– són objecte dels estereotips quan estan sotmeses a una moda hipersexualitzada que les incita a tenir cossos perfectes, a mostrar el seu cos com si fos un objecte de consum per als homes–un objecte més–. I també ho són les mares que han de triar entre treball i família perquè cuidar dels menors o, cada vegada més, cuidar dels grans, continua sense ser una tasca compartida per la major part dels homes.

Celebrar un altre 8 de març ens permet recordar que queda molt per fer si volem que homes i dones visquin igualment lliures. Ens permet recordar que tot i els avenços de la Unió Europea en matèria d’igualtat necessitem més que mai el compromís de les institucions amb la igualtat. La Unió Europea ha mostrat el seu compromís a través de programes com “Drets, igualtat i ciutadania” que preveu el finançament de projectes per la igualtat, de documents com el Compromís Estratègic per la igualtat de gènere 2016-2019, d’organismes com l’Institut Europeu de Gènere que ha desenvolupat eines importantíssimes com l’Índex Europeu d’Igualtat de Gènere. Ara necessitem també el compromís individual de cadascun dels ciutadans perquè davant d’europarlamentaris que s’atreveixen a insultar i menysprear les dones cal una postura també contundent per mantenir, sense retrocessos, el principi d’igualtat entre homes i dones.

Inma Pastor Gosálbez

Directora de l’Observatori de la Igualtat de la URV

Igualtat de gènere a la UE: a mig camí i a ritme massa lent

Maria Teresa Calvo, representant del Parlament Europeu a Barcelona.

Si no es fan canvis significatius, caldran 70 anys per aconseguir a la UE la igualtat de retribució entre dones i homes per una mateixa feina, 40 anys per aconseguir un repartiment equitatiu de les tasques domèstiques, 30 anys per aconseguir que la taxa d’ocupació de les dones sigui del 70%, i 20 anys per assolir l’equilibri de gènere en política. El Parlament Europeu aprovarà la setmana vinent a Estrasburg, en sessió plenària, un informe de la comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere, del qual n’és ponent l’eurodiputat Ernest Urtasun, on es reclama que “no hauríem d’acceptar que calgui esperar diverses dècades per assolir una veritable igualtat de gènere a Europa”.

La directiva europea del 2006 per promoure la igualtat de gènere en el mercat laboral no ha aconseguit tancar la bretxa salarial entre homes i dones; tot i que les dones ja comptem de mitjana amb un nivell educatiu superior al dels homes, a la UE encara cobren de mitjana el 16,1% menys que els homes -xifres del 2014-, tot i que hi ha diferències significatives en els diferents països de la UE (a Espanya ronda el 15%).

El 2015, el 43% de les dones entre 30 i 34 anys havien completat estudis superiors, davant un 34% dels homes. L’objectiu de l’agenda Europa 2020 era arribar al 40% i les dones ja el vam superar l’any 2012, mentre que els homes segueixen diversos punts per sota d’aquesta marca. Amb tot, malgrat els majors nivells d’èxit educatius entre les dones, continuem infrarepresentades en àmbits com la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques, on la nostra participació està sobre el 12% des de fa ja molts anys i no mostra signes de millora; i en posicions de direcció, on només el 6,5% d’aquests llocs a les empreses que cotitzen en borsa a la UE són dones. Pel que fa a la representació de les dones en la vida política, representem el 37% dels membres al Parlament Europeu, mentre que som de mitjana el 29% als parlaments nacionals dels 28 Estats membres; i només dos Estats membres tenen paritat de gènere als seus governs: Suècia i França.

Si la bretxa salarial és important, la diferència en la quantia de les pensions és encara més gran, a causa de la desigualtat en el mercat de treball, ja que un major percentatge de dones té ocupacions a mitja jornada, una remuneració més baixa per hora o s’acullen a permisos parentals o per a la cura de familiars. En 2014, la bretxa en pensions entre homes i dones ascendia al 40,2% de mitjana, segons l’Índex d’Igualtat de Gènere que realitza l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE, per les seves sigles en anglès). A més, entre l’11% i el 36% de les dones a set països de la UE -Àustria, Bèlgica, Espanya, Grècia, Irlanda, Itàlia i Malta- no perceben cap pensió.

Segons un Eurobaròmetre del 2016, una majoria (55%) dels ciutadans europeus vol una major implicació de la UE en matèria d’igualtat de gènere. En resum, la Unió Europea encara està a mig camí cap a la igualtat de gènere, i els avenços han estat lents, amb una millora insuficientment perceptible en la darrera dècada. El Parlament Europeu està promovent un seguit d’accions per posar fi a aquesta bretxa. Actuem juntes!

M. Teresa Calvo Mayals

Cap de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona

S’obre el gran debat sobre el futur d’Europa

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Quo Vadis Europa? Avui, a punt de celebrar el 60è aniversari del Tractat de Roma que va donar origen a l’actual Unió Europea, és moment de mirar enrere i sentir-nos orgullosos de tot el que hem aconseguit plegats, de recordar i si cal recuperar els valors que ens han mantingut units: la pau, la democràcia i la solidaritat. Tanmateix, també és el moment de mirar endavant i de preguntar-nos si el model que tenim pot millorar-se i quina Europa volem per les generacions futures.

És per aquest motiu que el president Juncker acaba de presentar el Llibre blanc sobre el futur d’Europa, un full de ruta amb cinc possibles escenaris de futur per a la UE. Aquest document obre un procés de reflexió col·lectiu que implicarà el Parlament Europeu, els parlaments nacionals, els governs, els pobles i regions d’Europa, la societat civil, a tothom que tingui alguna cosa a dir.

Fa 60 anys, i amb el somni d’aconseguir una Europa unida i un futur sense guerres, els pares fundadors de la Unió Europea es van embarcar en un viatge llarg i ple de dificultats: el de la integració europea. Van canviar les armes i el camp de batalla pels acords i per la creació d’un espai comú de pau, democràcia, prosperitat i estat de dret. Però avui, 60 anys després, ens trobem en una cruïlla: hi ha veus que pensen que la UE ha de tenir més competències i que s’ha d’avançar cap a la integració i n’hi ha que, al contrari, qüestionen el valor afegit que aporta la Unió als seus ciutadans.

Després del Brèxit i de veure com la UE no ha pogut afrontar amb tota la rapidesa i eficiència que requerien la crisi econòmica o la crisi dels refugiats, és moment de pensar com podem adaptar la nostra unió a 27 a les necessitats i els reptes del segle XXI. Per donar forma al nostre futur cal que ens hi impliquem. El debat ha començat.

El Llibre blanc només és el tret de sortida d’aquest debat, la contribució del president Juncker a la cimera de caps d’Estat i de Govern que tindrà lloc a Roma el proper 25 de març. Aquest document ha de servir fer fomentar un debat molt necessari. Des de la Representació de la Comissió a Barcelona fa anys que vam llençar una sèrie de diàlegs ciutadans per conèixer quina Europa volem des de Catalunya i les Illes Balears. He recorregut personalment més de 30 pobles i ciutats recollint les inquietuds i propostes dels ciutadans sobre el futur de la UE. I ho seguiré fent, la propera cita és el 23 de març a la Roca del Vallès. Com he fet fins ara, transmetré els comentaris dels catalans i balears a Brussel·les perquè alimentin el debat sobre el futur de la UE que ha de cristal·litzar-se amb el discurs sobre l’Estat de la Unió del president Juncker el setembre del 2017.

El president Juncker ho ha deixat molt clar: cal escoltar als ciutadans, perquè són els ciutadans els que tenen la darrera paraula sempre. I és per això, que aquesta reflexió només pot concloure quan els ciutadans europeus diguin la seva, és a dir, a les eleccions al Parlament Europeu que se celebraran el 2019.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

El gran instrument europeu per lluitar contra la desigualtat

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Diversitat; això és el que aporten les regions europees al projecte comunitari. Per mantenir el seu protagonisme cal garantir que els ciutadans de totes elles gaudeixin d’un nivell de vida equivalent. Per a això serveixen els fons de cohesió europeus, tal com demostra l’avaluació de les inversions fetes per la UE a escala regional entre el 2007 i el 2013 i que la Comissió Europea acaba de publicar.

Els fons regionals europeus són probablement una de les forces d’inversió més importants del continent. Parlem de 346.500 milions d’euros invertits arreu de la UE: 26.600 milions a Espanya, dels quals 679 milions a Catalunya. Per cada euro invertit s’han generat uns beneficis de 2,7 euros i aquests beneficis s’estendran fins més enllà del 2023. Perquè els fons de cohesió europeus no són només intervencions puntuals, sinó que busquen enfortir la capacitat de les regions a l’hora d’ajudar i oferir solucions davant problemes molt presents en el dia a dia dels ciutadans amb resultats concrets.

Per exemple, millorant l’accés a aigua potable amb el finançament de dues plantes dessalinitzadores al Prat del Llobregat —la més gran que s’ha fet a la UE— i al riu Tordera. O amb la construcció de canals d’irrigació a les terres de Lleida. Aquestes noves infraestructures permeten no només millorar la gestió d’un recurs tan preuat com és l’aigua, sinó que també contribueixen al desenvolupament sostenible a Catalunya i arreu de la UE.

De fet, el finançament d’infraestructures és una peça clau per als fons de cohesió perquè contribueix a reforçar les capacitats econòmiques locals i a donar resposta a necessitats a curt i llarg termini. Això és especialment important en un context de recessió com el que hem patit els darrers anys i on aquests fons han servit per pal·liar els efectes de la crisi i mantenir la inversió allà on no arribava la capacitat estatal o regional.

Però els fons de cohesió no només impliquen la construcció d’infraestructures per millorar la comunicació i el transport –entre els projectes finançats hi ha la línia d’alta velocitat entre Barcelona i París, l’expansió del Port de Barcelona o la millora de l’accés a internet a les zones rurals. També han ajudat a crear centres d’investigació de primer nivell, on la cooperació entre Catalunya i la resta d’Europa es fa palesa. L’Institut de Ciències Fotòniques de Castelldefels o l’institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries de Lleida en són només una mostra.

Són projectes que han contribuït a reforçar la cooperació transfronterera, per exemple amb la creació d’un hospital a la Cerdanya que ha millorat els serveis sanitaris que reben els ciutadans d’una banda i altra dels Pirineus. I, sobretot, són projectes que permeten superar barreres que van més enllà de les físiques, com les d’ètnia o de gènere.

Incloent la perspectiva de gènere en el finançament d’activitats per mitjà del fons de cohesió estem aconseguint millorar la situació de les dones, especialment pel que fa a l’atur femení, la precarietat o la conciliació entre la vida familiar i la laboral.

Problemes com aquests requereixen solucions comunes i aquí és on rau el valor afegit que aporten els fons de cohesió. Cohesió perquè les regions no s’hagin d’enfrontar soles als problemes de la ciutadania; cohesió per garantir que les solucions siguin compartides i, així, millorar la qualitat de vida de tots els europeus.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

La Formació Professional 2020 a Tarragona, referent d’oportunitats i de cohesió social

Francesc Roca

Francesc Roca és conseller d’Educació, Ocupació i Desenvolupament Econòmic de l’Ajuntament de Tarragona

La Formació Professional ha de seguir sent un referent a la ciutat de Tarragona, formació professional dual, formació per l’ocupació emprenedoria, innovació i transferència tecnològica, mobilitat internacional, formació professional a demanda, formació professional integrada, avui ja disposem a Tarragona d’un bon catàleg de bones pràctiques.

Tarragona ha de seguir sent un model de referència i de lideratge compartit amb l’administració educativa i l’administració laboral de la Generalitat de Catalunya, amb les administracions estatals, amb altres administracions locals, amb els centres educatius públics i privats i de formació per l’ocupació de la ciutat, amb el clúster de la química, amb les empreses i associacions empresarials del territori, amb els agents socials, amb la Cambra de Comerç Indústria, Serveis i Navegació de Tarragona, la Universitat i amb altres territoris d’àmbit comarcal, autonòmic i estatal o europeu.

Un model de formació professional a on “tothom guanya”, col·laboració i responsabilitat compartida “sols no anem enlloc” és avui i demà necessari. Junts seguirem generant i promovem projectes que donin respostes a les necessitats de les persones i de les empreses.

La Formació Professional tarragonina respon avui i ha de seguir responent tant a les necessitats de formació inicial com a les necessitats de qualificació i requalificació de les persones, per tal de facilitar la formació al llarg de la vida i donar a la societat una resposta de professionalització dinàmica ajustada a les demandes socials econòmiques de cada moment i cada sector. Hem de reforçar les oportunitats d’aprenentatge permanent de les persones al llarg de la vida.

Des de la nostra responsabilitat com a govern de la ciutat, hem de seguir contribuint a la millora d’un model de formació, qualificació i orientació a Tarragona, que impulsi la competitivitat de les nostres empreses (microempreses, petites, mitjanes i grans empreses), millorant la competència professional de les persones i alhora la seva capacitació i ocupabilitat. Aquestes fites compartides afavoreixen i afavoriran que hagi més persones formades i amb millor qualificació a fi i efecte d’afavorir la seva inserció, reinserció i progressió laboral, alhora que estimularà el foment de la iniciativa empresarial i augmentaran la competitivitat de les nostres empreses.

Una formació professional de proximitat com la nostra ha de ser adaptable en tot moment a les necessitats competencials de les persones, tenint en compte les seves aptituds de forma individualitzada, atenent a la diversitat i promovent la cohesió social i la integració de les persones amb especials dificultats d’inserció en el mercat del treball. Hem d’adoptar i millorar l’adopció de mesures d’acció positiva a favor d’uns determinats col·lectius per afavorir i facilitar la seva transició entre la formació i el mercat de treball.

  • Els col·lectius amb una especial dificultat en l’accés a l’ocupació, com ara persones amb discapacitat, persones afectades i víctimes de la violència de gènere, persones aturades de llarga durada, persones majors de 45 anys i persones en risc d’exclusió social. S’adoptaran les mesures que facilitin la seva inclusió social, així com la seva participació en les diferents modalitats de formació professional, en igualtat de condicions i integrats en l’oferta general de formació. Així mateix, es podran dissenyar programes específics per a aquests col·lectius.
  • Les dones per a les quals s’impulsarà un disseny d’actuacions específiques com a mesura d’acció positiva per corregir els desequilibris que es produeixin en el mercat de treball.
  • Les persones joves sense titulació, per a les quals s’establiran programes específics de formació professional.
  • Les persones ocupades en petites i mitjanes empreses, la participació serà prioritària en les accions de formació, dissenyant programes específics per a persones treballadores de micropimes.

En definitiva, la integració i transformació professional i orientació a Tarragona, determina que serà clau la necessitat d’elaborar i definir el procés d’aplicació d’un nou model de formació professional, qualificació i orientació guiat pels següents principis rectors:

  1. Innovació, per a aportar noves perspectives per afrontar els reptes de futur i adaptar-se permanentment a les necessitats sectorials i territorials del sistema productiu.
  2. Integració, perquè tot el sistema de formació comparteixi una mateixa estratègia i uns objectius comuns
  3. Qualitat, un sistema de formació orientat a respondre tant a les necessitats de desenvolupament econòmic com a les de qualificació de les persones al llarg de la vida
  4. Articulació, per a consolidar la coherència de tot el sistema facilitant les passarel·les amb l’educació general i amb l’ocupació.
  5. Accessibilitat, per a totes les persones al sistema de formació professional, el qual ha de formar part de l’espai europeu de formació i qualificació
  6. Flexibilitat, per adaptar-se a les necessitats de les empreses i les persones al llarg de la vida
  7. Participació activa de les empreses i dels agents socials, per a respondre a les seves necessitats i contribuir així a millorar la competitivitat de l’economia catalana.
  8. Corresponsabilitat dels departaments de la Generalitat de Catalunya, de l’administració local i dels agents econòmics i socials.

Francesc Roca

Conseller d’Educació, Ocupació i Desenvolupament Econòmic de l’Ajuntament de Tarragona

Ara fa 30 anys

Fernando Guirao

Fernando Guirao és comissari de l’exposició Ara fa 30 anys: Un espai de reflexió, i catedràtic Jean Monnet d’Història de la Universitat Pompeu Fabra

L’1 de gener del 2016 es va commemorar el 30è aniversari de l’adhesió del Regne d’Espanya a les Comunitats Europees. Amb l’idea de promoure la reflexió pública sobre part de les circumstàncies que han fet de Catalunya una terra pròspera i segura es presenta Ara fa 30 anys, una exposició que es pot visitar en el Centre Tarraconense – El Seminari fins el 14 de desembre.

El moment en què vivim és un moment clau, de canvi i de transformació, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món. Interessa ara més que mai indagar sobre processos d’adaptació a un món canviant que els catalans vàrem viure anteriorment. La modernització econòmica, social i institucional provocada per l’adhesió a les Comunitats va ser, sense dubte, un procés de canvi amb un gran impacte directe i positiu a les nostres vides com a ciutadans.

Què ha significat Europa per a Catalunya i què ha aportat Catalunya a la formació de l’Europa actual són els motius principals de reflexió de l’exposició. Europa representa coses diferents per a cadascú de nosaltres, però tots ens posaríem d’acord al voltant de l’idea de que Europa, de fet, representa potencial de transformació, que es pot aprofitar o no. Quant n’ha aprofitat Catalunya i quant li queda a la Unió Europea actual per a oferir són els dos eixos fonamentals de l’exposició.

L’adhesió de la Península Ibèrica a les Comunitats posava fi a una anomalia respecte de la resta del continent europeu. Europa –que era la manera simplificada de definir els nostres somnis de futur– semblava implicar consolidació democràtica, modernització econòmica i social, convergència institucional i un manà d’ajuda que milloraria el nostre nivell de vida. Calia però preparar-se, i el país es va preparar. No va haver cap altre regió d’Espanya capaç de realitzar un esforç d’adaptació tan extraordinària com Catalunya. Una part molt important d’aquest esforç va recaure sobre el Patronat Català Pro Europa, fundat el 1982, i sobre el Departament d’Ensenyament. Des del Patronat es fa informar, formar i sensibilitzar a la població catalana en el fet europeu i el Departament d’Ensenyament va dissenyar mecanismes d’infiltració a les escoles catalanes de la temàtica vinculada a la integració europea.

Què ha representat Catalunya per a l’Europa comunitària? Des del moment de l’adhesió, la societat catalana ha contribuït activament a definir Europa mitjançant la formulació d’idees, definint projectes col·lectius europeus des de la nova capital europea de la Mediterrània, aportant una nova llengua d’intercanvi cultural i institucional i persones ben preparades per a participar activament a les principals institucions europees. És interessant contrastar aquí les visions del presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall: el primer abocat a aconseguir una representació adequada a la identitat institucional i nivell competencial de Catalunya i el segon més preocupat per apropar l’Europa institucional a les cuites diàries dels ciutadans. L’aportació més significativa que Catalunya ha fet a l’Europa actual és però una ciutadania plenament conscient dels principals valors europeus. La resposta catalana al setge de la ciutat de Sarajevo és una de les seves mostres més vàlides al moment actual.

La Unió Europea s’està tornant irreconeixible. La imatge d’una Europa basada en uns valors amb pretensions d’universalitat ha quedat malmesa amb les diverses crisis viscudes. El President del Parlament Europeu alerta, en una carta adreçada al públic de l’exposició, del “cost de la no Europa”. “Cal cercar solucions comunes a la crisis que vivim actualment, de la qual només podem sortir mitjançant una acció a nivell europeu”, es pot llegir a una de les fitxes escolars d’Europa assumpte jove del 1985. Ens cal més i millor Europa, criden molts, però quina Europa volem exactament, o dit d’una manera diferent, quin preu estem disposats a pagar individualment i com a societats per l’Europa que imaginem? Les respostes només poden venir de ciutadans informats. En aquest sentit, Ara fa 30 anys te com pretensió ajudar a la ciutadania catalana en la tasca d’imaginar i construir una millor Unió Europea amb futur.

Fernando Guirao

Comissari de l’exposició Ara fa 30 anys: Un espai de reflexió

Catedràtic Jean Monnet d’Història de la Universitat Pompeu Fabra

80è aniversari de la Guerra Civil espanyola

Josep Sánchez Cervelló

Josep Sánchez Cervelló és catedràtic d’Història Contemporània de la URV i director del Centre d’Estudis sobre Conflictes Socials-URV (CECOS).

La II República espanyola (1931-1939) va ser un règim democràtic i parlamentari. La República, des de la seva proclamació el 14 d’abril de 1931, es va veure assetjada pels sectors que li eren contraris: l’Església, l’oligarquia financera i terratinent, els militars africanistes i els cercles polítics conservadors i contrarevolucionaris. Aquest magma va digerir molt malament el triomf electoral del Front Popular al febrer de 1936. Victòria que no van contestar llavors i que a posteriori, després del bany de sang iniciat amb el cop de juliol de 1936, van qualificar de fraudulent per auto justificar-se. Durant la guerra, i malgrat la traïció de les democràcies europees, la República va continuar mantenint el sistema parlamentari i les Corts van seguir reunint-se a Madrid (1.X.1936), València (1.XII.1936, 1.II.1937 i 1.X.1937), Monestir de Montserrat (1.II.1938), Monestir de Sant Cugat (30.IX.1938), Sabadell (1.X.1938) i Figueres (1.II.1939). També a diferència dels franquistes la República es negà a proclamar l’Estat de Guerra fins el 23 de gener de 1939, per tal de controlar les vies que anaven cap a França.

Les democràcies europees, a diferència del que feren Hitler y Mussolini, que donaren suport a Franco, no feren el mateix amb la República i aplicaren la Política de la No Intervenció des de l’agost de 1936 i demanaren a la resta de països europeus que els hi donessin suport. L’objectiu d’aquesta política era impedir que el govern legítim i els colpistes  no poguessin rebre armament d’altres països, però al territori republicà els fiscalitzadors estaven sota el control de Londres i París i al territori sollevat pels alemanys i italians, els primers van exercir una fiscalització molt acurada, els totalitaris van ser còmplices de Franco. A més de que equipararen el govern constitucional amb els colpistes.

La República, com recordà Negrín a Mèxic al 1945, hagué de comprar armes als contrabandistes a més de les que compraren a Rússia, i això resultà car i no era gestionable, perquè el calibre de les municions i de l’armament no estaven unificats i fou un problema per a la guerra. El govern de Casares Quiroga el juliol de 1936, dissolgué l’exèrcit, el que fou un disbarat de proporcions gegantines. Com pot fer-se la guerra sense exèrcit?. La idea peregrina del cap del govern era que, si l’executiu declarava la dissolució de les forces armades, els franquistes no podrien fer el cop d’estat. Però els sollevats en el territori que controlaven declararen l’Estat de guerra i s’afusellà, baix l’empara del Codi de justícia Militar, a tots els dissidents, per tant aquesta mida de Casares Quiroga ha passat a la història com una pífia descomunal.

A l’abril de 1938 les tropes franquistes arribaren a Vinaròs i aïllaren Catalunya de la resta del territori republicà. Per contra-restar l’ofensiva franquista sobre el País valencià s’iniciaren les operacions a l’Ebre i al Segre. L’ofensiva republicana coincidí amb la crisis de Munich del 29-30 de setembre, que es resolgué amb l’acord entre París i Berlín, d’una banda i Berlín i Roma de l’altre de no alterar l’statu quo a Espanya, i permeten que els nazis s’apoderessin de la regió txeca dels Sudets i després que s’annexessin tota Txecoslovaca. Amb aquesta política d’apaivagament les democràcies esperaven evitar la guerra amb Alemanya, però no ho aconseguiren tot i les concessions que feren.

La crisis de Munich fou l’evidència de la derrota del règim democràtic republicà. Aquesta percepció feu que un grup de militars professionals encapçalats pel coronel Casado es sollevaren contra la República. El cop tingué dos nuclis, un a Cartagena que s’alçà el 4-6 de març i que fou aixafat pel govern i el que es produí a Madrid, en col·laboració amb els franquistes del 7 al 12 de març que triomfà.

A la zona Centre sud molts 15.000 republicans  que volien exiliar-se es concentraren al port d’Alacant en espera de transport naval que no arribà. Desesperats molts dels que esperaven al moll es suïcidaren, mentre que per la frontera catalana uns 500.000 republicans, hagueren de marxar del seu univers vital  i coneixerien el que Dante anomenà el dur pa de l’exili.

La guerra no portà la pau. Franco morí al llit i va morir matant, ja que el setembre de 1975 encarà dictà 5 penes de mort.

Josep Sánchez Cervelló (CECOS-URV)

Catedràtic d’Història Contemporània de la URV i director del Centre d’Estudis sobre Conflictes Socials-URV (CECOS)

El Tribunal de Justícia de la UE es posiciona en les indemnitzacions a treballadors interins

La intervenció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en el cas de l’acomiadament d’una treballadora interina de l’Administració espanyola ha jugat a favor, recentment, d’aquesta ciutadana. I és que el TJUE ha conclòs que a l’hora de pagar-li la indemnització no hi ha d’haver diferències entre ella i un treballador indefinit que realitzi la mateixa feina. Amb aquest cas com a referència, Marta Enrech, estudiant del màster en Advocacia, reflexiona sobre el tema.

INDEMNITZACIONS A TREBALLADORS INTERINS, A L’EXPECTATIVA DESPRÉS DE LA INTERVENCIÓ DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE

Marta EnrechL’Estat Espanyol és un dels estats europeus amb un mercat laboral amb més contractes temporals i parcials, especialment en el sector juvenil. Així ho afirmen les dades de l’Organització Internacional del Treball. Al costat d’Espanya se situen altres països com Xipre, Romania i Eslovàquia.

Pel que fa a les indemnitzacions derivades de la finalització de la relació laboral, es dóna una diferència de tracte entre treballadors indefinits i temporals, tal com es preveu pels contractes d’interinitat, regulades a l’article 49.1.c) de l’Estatut dels Treballadors (ET), on s’estableix que «no comport[en] l’abonament de cap indemnització».

Davant d’aquesta situació, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) planteja una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per tal que analitzi si està justificada la diferència en la indemnització per la finalització del contracte d’una treballadora interina del Ministeri de Defensa que feia set anys que ocupava el mateix càrrec, respecte d’un treballador indefinit comparable.

El TJUE ha analitzat si existeix alguna justificació de caràcter objectiu per tal que es doni aquesta diferència de tracte entre un cas i l’altre, ambdós realitzant un treball idèntic. Segons el tribunal de la Unió, la diferència de tracte ha de ser basada en les tasques a realitzar per una i altra, i no exclusivament en la naturalesa temporal del contracte. En virtut d’aquest raonament, el TSJM, ha resolt concedint una indemnització de 20 dies per any treballat prevista a l’article 52 ET a la treballadora amb contracte d’interinitat, no podent existir una discriminació per part de l’empresari o de l’Administració Pública.

A Catalunya, gairebé la meitat dels treballadors temporals de l’Administració són interins. D’aquesta manera, la sentència dictada pel TSJM pot tenir conseqüències molt significatives en el món laboral, a més d’un fort efecte econòmic. I és que aquest nou escenari obre les portes a possibles reclamacions judicials per part de treballadors interins que hagin estat acomiadats recentment, i que considerin que tenen dret a rebre una indemnització, per trobar-se amb una anàloga situació a la demandant.

El debat se situa ara sobre si aquesta sentència, motivada per la intervenció del tribunal europeu, pot desencadenar situacions de conflictivitat laboral i d’inseguretat jurídica, i si comportarà la simplificació de la modalitat contractual actual o un equilibri en les indemnitzacions, sigui a l’alça o a la baixa. Per tot plegat, caldrà veure la reacció dels Tribunals en els propers casos judicials per tenir més pistes sobre quin impacte real acabarà tenint aquesta sentència.

Marta Enrech Calbet (@martaenca),

estudiant del màster en Advocacia

Per què cal una Unió de l’Energia?

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Aquí cinc arguments, que són els cinc pilars de la transformació del sistema energètic que ha emprès la UE. Seguretat energètica: importem la meitat de l’energia que consumim i això ens fa massa vulnerables en termes econòmics i polítics. Ens cal un mercat plenament integrat que permeti que l’energia que sobra en un país es pugui consumir en un altre, doni més opcions als consumidors i faci abaixar els preus. Eficiència energètica, per reduir la dependència i ser més competitius i descarbonització, amb mesures per impulsar les renovables i perquè l’energia que es genera localment pugui ser absorbida per la xarxa de manera fàcil i eficaç. Finalment, recerca i innovació: la tecnologia de les renovables ocupa més d’un milió de persones a la UE, genera 130.000 milions d’euros i la UE concentra el 40% del total de patents del sector. Europa té el talent, l’experiència i la motivació per mantenir i reforçar aquest lideratge.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona